10 Coses que no sabies de l’Amfiteatre Romà de Tarragona

Tàrraco no era una ciutat més de l’Imperi. Era el lloc on Roma enviava els seus millors homes. Per tant, era una urbs que feia olor de mar, de comerç i de poder absolut. Avui dia, l’amfiteatre romà de Tarragona es presenta davant nostre com un balcó de pedra silenciosa que contempla les onades del Mediterrani. No obstant això, sota el sol del segle II el recinte rugia amb el clam de catorze mil ànimes assedegades d’espectacle.

Caminem sobre les seves restes arqueològiques sovint sense saber-ho. En conseqüència, cada bloc de pedra calcària relata una història d’enginyeria, política de masses i transformació religiosa radical. L’arena que avui trepitgen els visitants amaga un trencaclosques de capes històriques superposades que la majoria dels turistes sol passar per alt.

No estem davant d’un simple monument en ruïnes. Al contrari, és un palimpsest urbà on els antics espectacles de vida i mort van donar pas a basíliques paleocristianes i esglésies romàniques medievals. Per comprendre la vertadera magnitud d’aquest espai costaner, resulta clau conèixer el seu paper a la província. Per això, és fonamental entrellaçar la seva visita amb la Guia completa de la Tarragona romana [→ Guia completa de la Tarragona romana].

1. L’impuls imperial d’Adrià

L’amfiteatre romà de Tarragona no va formar part del traçat original de la colònia republicana. La seva construcció es va iniciar a principis del segle II d.C. A més, aquest fet va coincidir amb l’estada de l’emperador Adrià a la regió durant l’hivern de l’any 122-123 d.C. El sobirà va impulsar una profunda renovació monumental a la capital provincial. D’aquesta manera, va finançar aquest gran espai per dotar l’urbs de la trilogia clàssica d’espectacles, juntament amb el teatre i el circ.

2. Una lliçó d’enginyeria topogràfica

Aixecar un gran edifici exempt en una plana costanera requeria una quantitat ingent de recursos i materials. Els arquitectes de Tàrraco van optar per una solució tècnica molt més intel·ligent i poc comuna. Així doncs, van decidir aprofitar el pendent natural del turó calcari que descendia directament cap a la platja del Miracle. En primer lloc, van excavar part de la roca viva per assentar les grades de la zona nord. Així, van reduir a la meitat la necessitat de construir costoses arcades estructurals de suport.

3. Catorze mil golafreries a les grades

L’aforament màxim del recinte oscil·lava entre els 12.000 i els 14.000 espectadors. Aquesta era una xifra descomunal, ja que representava més d’un terç de la població total de la colònia. D’una banda, les masses vibraven amb els jocs en aquest edifici. D’altra banda, la resta de l’activitat d’oci es repartia en el proper circ romà de Tàrraco . En efecte, això demostra una escala monumental. Ja la vam analitzar en detallar Què era Tàrraco: la ciutat romana que va governar Hispània [→ Què era Tàrraco: la ciutat romana que va governar Hispània].

4. Munera gladiatoria: el negoci del vot

Els combats de gladiadors no eren salvatjades improvisades, sinó espectacles rigorosament reglamentats i finançats pels flamens i magistrats de la colònia. Aquests esdeveniments, coneguts com a munera, servien per exhibir l’estatus econòmic de les elits i assegurar la pau social. Per tant, s’aconseguia l’entreteniment massiu dels ciutadans, els quals omplien l’espai amb apostes, crits i passions polítiques.

5. Venationes i el fòs en forma de creu

Les caceres d’animals exòtics —lleons africans, óssos i leopards— fascinaven el públic tarraconense. Així mateix, per fer possibles aquests espectacles, es va excavar al subsol de l’arena un fòs cruciforme. Aquest espai subterrani allotjava complexos sistemes de politges i muntacàrregues de fusta. Gràcies a aquesta estructura subterrània, les feres apareixien per sorpresa davant la multitud a través de trampes, desfermant el clam popular.

6. El martiri de l’any 259 d.C.

El destí de l’edifici va canviar de forma irreversible el 21 de gener de l’any 259 d.C. En plenes persecucions imperials decretades per Valerià, el bisbe cristià Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi van ser cremats vius a l’arena. Per consegüent, aquella execució pública va marcar la fi de l’ús lúdic del recinte a llarg termini. D’aquesta manera, es va sembrar la llavor de la seva posterior sacralització eclesiàstica.

7. Una basílica visigoda sobre l’arena

Després de la cristianització de l’Imperi i l’abandonament dels jocs de sang, l’amfiteatre romà de Tarragona es va transformar. Al segle VI, les autoritats visigodes van aprofitar les pedres del recinte en ruïnes per edificar una basílica paleocristiana de tres naus. En concret, els constructors van situar el cor i l’altar major exactament sobre l’arena. Allí, la tradició ubicava el martiri dels tres clèrics locals.

8. La superposició romànica medieval

L’evolució arquitectònica religiosa no es va aturar amb els visigots. Posteriorment, al segle XII, després de la reconquesta eclesiàstica de la ciutat, es va aixecar l’església romànica de Santa Maria del Miracle. Aquesta es va construir sobre els fonaments de l’antiga basílica destruïda. Actualment, els visitants observen una silueta amb planta de creu llatina que interromp la simetria de l’arena. Aquesta estructura correspon als murs consolidats d’aquest temple medieval.

9. Reconeixement de la UNESCO

El monument va ser declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2000 dins del Conjunt Arqueològic de Tàrraco. Amb això, es van complir els criteris II i III de la institució. D’altra banda, l’organisme internacional va destacar que les ruïnes constitueixen un testimoni excepcional i únic de la planificació urbana romana. En conseqüència, és una parada obligada si recorres Tarragona amb nens. [→Tarragona amb nens: Com descobrir Tàrraco de manera divertida]

10. Poblar el buit amb realitat virtual

Avui dia l’amfiteatre és una pedra silenciosa davant del mar. Les seves grades buides amb prou feines transmeten l’energia original dels jocs colonials. Què aporta la realitat virtual per entendre com era realment un dia de jocs a l’amfiteatre de Tàrraco? Sens dubte, això és una cosa que les grades buides d’avui no poden transmetre. La resposta és l’escala humana i el pols vital. En efecte, la tecnologia immersiva permet poblar aquest buit absolut i reconstruir les cobertes tèxtils. D’aquesta manera, situa el visitant al centre d’un combat de gladiadors real, completant la percepció arqueològica del monument.

Preguntes Freqüents